La Española Inglesa nº4

REBAIXES

Lentament m'he tornat a despullar davant
d'aquell altre mirall del provador,
les proporcions perdudes. He vist que uns quants
mots tendres teus s'havien quedat agafadets
als voravius del meu sostenidor. I uns petits
esquiadors han relliscat fent ziga-zagues i
gatzara d'orxata per les meves espatlles: eren
les teves bromes. I allò que sóc difícil i un
parell més de mocs han rebotat al tamboret amb
un soroll de penjarobes. Un sobre l'altre els
tres vestits discrets que he triat amb desmai a la
botiga per si agradar-te fóra una cosa necessària.
Semblen records de noies; de vegades les veig en
passarel·la per la teva mirada bellugant les
caderes i les denes brillants del teu desig. No
els sóc hostil: els seus humors t'han conduït a mi.
I imagino altres dones, a les quals precedeixo i
somric: l'oreig tebi als cabells de la meva cançó.
Veig les veus... "La cremallera domina, els botons
fan bossanyes..." La banalitat sona igual en europant.
N'he triat un que deixaré a l'armari fins el dia que et vegi.
Als altaveus Gardel.
A la caixa un garbuix i xereca d'adolescents de
professió i gent rica i jo com una nena amb un ram
de clavells embolcallat amb paper de diari.
Ja veig que no és poètic. És només una història
vulgar (i tan petita) de com passo les hores que
et segueixen a tu. Com un cristall de sucre girant
a la sínia d'una tassa per la força centrípeta que
algú fa en remenar. Mica en mica em desfaig sense
el perdó que em fes desaparèixer i em transformo en
te amb gel, amb la esperança enterbolida que la set
de la pressa em regali un altre instant, em deixi
la propina d'un matí repetit,
la propina d'un matí repetit
de petons.

REBAJAS

He vuelto a desnudarme lentamente ante
aquel otro espejo del probador, perdidas
las proporciones. He visto que unas cuantas
palabras tiernas tuyas se quedaron prendidas
en los dobladillos de mi sujetador. Y unos pequeños
esquiadores han resbalado haciendo zig-zag
y algazara de horchata por mis hombros: eran
tus bromas. Y aquello de que soy difícil y un
par más de improperios han rebotado sobre el taburete con
un ruido de perchas. Uno tras otro los
tres vestidos discretos que he escogido con pereza en la
tienda por si gustarte fuera una cosa necesaria.
Parecen recuerdos de muchachas; a veces las veo en
pasarela por tu mirada moviendo las
caderas y las cuentas brillantes de tu deseo. No
les soy hostil: sus humores a mí te han conducido.
E imagino otras mujeres, a las que precedo y
sonrío: el oreo tibio en los cabellos de mi canción.
Veo las voces... "La cremallera domina, los botones
se abomban" La banalidad suena igual en europanto.
Tengo uno en el armario para cuando te vea.
Ahora suena Gardel
En la caja un embrollo y el jaleo de adolescentes de
profesión y gente rica y yo como una niña con un ramo
de claveles envuelto en papel de periódico.
Ya veo que no es poético. Es sólo una vulgar
historia (y tan pequeña) del pasar de las horas
que te siguen. Como un cristal de azúcar girando
en la noria de una taza por la fuerza centrípeta que
alguien hace al remover. Poco a poco me deshago sin
el perdón que me haría desaparecer y me transformo
en té con hielo, con la turbia esperanza que la sed
de la prisa me regale otro instante, me deje
la propina de una mañana repetida,
la propina de una mañana repetida
de besos.

ÍCAR

Va ser el pare qui et va ensenyar a fer les ales.
Per això, i perquè vas escapar del laberint, vas
acceptar-les com una cosa bona.
Era bonic, la terra des de dalt amb ginesta florida.
Al teu costat els núvols esfilagarsats com llana d'un cabdell
amb que han jugat els gats dels àngels.
I una font que cantava: se li veia la veu
quan el sol de la tarda li acaronava el doll,
i el fet de no sentir-la, mesura i lleugeresa del plaer de volar.
Aquí pogueres reconèixer l'orgull calmut de l'àliga i el teu,
de voler ser més que ella: lliure, l'afany de la cacera ignot.
(Esquirols i teixons fiten indiferents).
L'aire un mormol a les orelles de missatges del nord. I entendre
el privilegi que els deus han atorgat als escollits que sobreviuen.
Pujar, pujar, pujar, fins on els raigs de sol perden l'obliqüitat,
on no hi ha vells que ploren ni supèrbia de reis minsos com nans
ni funcionaris ronsos, ni demandes inútils com caramels de sal.
Però amb un darrer cop d'ull vas veure el nen amb el dit enlairat.
Va ser llavors que vas començar a caure. La tendresa, la mandra,
la rutina, la roba que s'eixuga, una mica de febre, la manta de
dibuixos, què has fet avui a l'escola, bon dia, bon profit, si
un malson et desperta pensa que quina sort, somniaves,
tots els mitjons són bruts, aquesta sopa crema, bufa
i el gelat al costat perquè es refredi. Totes les plomes volen.
Peses. Com avellana de perfídia la cera generosa s'ha desfet.
Caus. Mai no sabràs què volies saber. Si el sol
era realment el sol, si el mar era realment el mar,
si el camí cap el cel tan llarg i trist com et temies.

ÍCARO

El padre te enseñó a hacer las alas.
Por eso y porque huiste del laberinto,
las aceptaste como una buena cosa.
Era hermoso, la tierra desde lo alto, con ginesta florida.
A tu lado las nubes, deshilachadas como lana de un ovillo
con que han jugado los gatos de los ángeles.
Y una fuente cantaba: se veía su voz
cuando el sol de la tarde le acariciaba el agua,
y el hecho de no oírla, medida y ligereza del placer de volar.
Pudiste aquí reconocer el orgullo calmado del águila y el tuyo,
de querer ser más que ella: libre, el afán de la caza ignoto.
(Ardillas y tejones miran indiferentes).
El aire un murmullo en los oídos de mensajes del norte. Y entender
el privilegio que los dioses otorgan a quienes, escogidos, sobreviven.
Subir, subir, subir donde los rayos de sol pierden lo oblicuo,
donde no hay viejos llorando ni soberbia de endebles reyes como enanos
ni funcionarios vagos, ni inútiles demandas como dulces de sal.
De un último vistazo, sin embargo, viste al niño con el dedo en alto.
Fue entonces que empezaste a caer. Ternura, la pereza,
la rutina, la ropa que se seca, un poquito de fiebre, la manta de
dibujos, que has hecho hoy en la escuela, que tengas un buen día, buen provecho, y si te despierta una pesadilla piensa que ¡vaya suerte! soñabas,
todos los calcetines están sucios, cómo quema la sopa, sopla
y el helado bien cerca que se enfríe. Todas las plumas vuelan.
Pesas. Como avellana de perfidia la cera generosa se ha deshecho.
Caes. Nunca sabrás qué querías saber. Si el sol
era realmente el sol, si el mar era realmente el mar,
si el camino hacia el cielo tan largo y triste como tú temías.

ANNE SEXTON. IN MEMORIAM

Morir-se és cosa fàcil si a la panera veus
totes les coses fàcils que ens demanen
i no sabem com fer.
Morir-se és una idea grata si la felicitat
que han cuit per tu
degota d'un embut que no pots defugir,
o la lluna de març és flonja beixamel,
o la ceba cremada s'ha infiltrat
com un aroma d'Auschwitz
pels foradets petits, molt junts,
com mancomunitats de propietaris.
Morir-se és una cosa pertinent
quan en comptar veiem que dos i dos fan un
i que amb això no es pot comprar
ni mitja lliura de cigrons.
Morir-se és un verb reflexiu que s'inicia
quan veu venir l'extremaució del dir "t'estimo".
És una autopropina per haver-nos begut
un got de vodka en un autoservei.
Morir-nos com moltons sobre l'altar hebreu.
Morir-se és una conclusió quan a la fe d'errades
l'editor ha esmenat: on diu "demà"
hauria de dir "matar".
I el vers és una espasa dirigida
al ventre de peluix d'un elefant
o al cor de la carxofa on dorm la teva mà.
Morir-se a Amèrica deu ser una temptació.
Però jo tan sols conservo de la mare un bitllet
cap-i-cua de la rifa i el record arrugat d'aquella
camisola desnonada de setí. I aquí, la lluna
minva, i amb gotims de la fosca embotellem
vi novell. Que també pots morir-te a una bodega,
però contemplar la rima ens plau, i fora fa calor i
la terra duu injectats per tot arreu catèters que són
sèquies de líquids saburrosos, doncs no fa vent,
ni plou, fins ben entrat l'octubre.

ANNE SEXTON. IN MEMORIAM

Morirse es fácil si en la cesta ves
todas las cosas fáciles que nos piden
y no sabemos cómo hacer.
Morirse es una idea grata si la felicidad
que han cocido para ti
gotea de un embudo que no puedes eludir,
o la luna de marzo es blanda bechamel,
o la cebolla quemada se ha infiltrado
como un aroma de Auschwitz
por los agujeros pequeños, muy juntos,
así comunidad de propietarios.
Morirse es una cosa pertinente
cuando al contar sabemos que dos y dos son uno
y que con esto no se puede comprar
ni media libra de garbanzos.
Morirse es un verbo reflexivo que se inicia
al ver venir la extremaunción que dice que te quiero.
Es una autopropina por habernos bebido
un buen vaso de vodka en un autoservicio.
Morirnos como ovejas sobre el altar hebreo.
Morirse es conclusión cuando en la fe de erratas
el editor corrige: donde dice "mañana"
debería decir: "mata".
Y el verso es una espada dirigida
al vientre de peluche de un elefante
o al corazón de la alcachofa donde duerme tu mano.
Morirse en América puede ser una tentación.
Mas yo sólo conservo de mi madre un billete
capicúa de la rifa y el recuerdo arrugado de aquel
camisón deshauciado de satén. Y aquí, la luna
mengua; con gajos de la oscuridad embotellamos
vino joven. También puedes morir en la bodega,
mas contemplar la rima sí nos place, y afuera hace calor y
la tierra tiene inyectados por todas partes catéteres que son
acequias de líquidos sarrosos, pues no hace viento,
ni llueve, hasta bien entrado octubre.

FELICITAT

No sé què vols, de mi.
¿L'instant feliç? ¿Aquest gel de tacte mil·limètric que segella
aquell toll entre les pedres? ¿Pensaves que era un ull, i et veia?
Al seu costat les teves ànsies són taronges de plàstic.
Tu ja has sabut que la bellesa fàcil és una cosa trista, com totes
les excuses, com la perícia en disfressar les dites
que fan mal.
Mira'm: encara estic rentant sota l'aigüera la truita de patates,
i esbrinant per quin camí de nusos han pogut les formigues arribar,
com petons teus, a aquell racó del cor que havíem volgut aïllar
dins d'un plat d'aigua.
No hi ha felicitat per a nosaltres.
Només un plaer dur com una bala de cristall amb vetes de colors.
Evangelis apòcrifs, genives amb ferides, temps que
es desguassa com orina.
Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang
que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.
I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen
mentre venen i van.
Però això, abans que jo arribés, ja era teu.

FELICIDAD

No sé qué es lo que quieres, de mí.
¿El instante feliz? ¿Este hielo de tacto milimétrico que sella
aquel charco entre las piedras? ¿Pensabas que era un ojo, y te veía?
A su lado tus ansias son naranjas de plástico.
Tú has sabido ya que la belleza fácil es una cosa triste, como todas
las excusas, como la pericia en disfrazar los dichos
que hacen daño.
Mírame: aún estoy lavando bajo el grifo la tortilla de patatas,
y averiguando qué camino de nudos siguieron las hormigas,
como tus besos, hasta aquel rincón del alma que habíamos querido aislar
en un plato de agua.
No hay más felicidad para nosotros.
Solamente un placer duro como una canica de cristal con vetas de colores.
Evangelios apócrifos, encías con heridas, tiempo que
se desagua como orina.
Quisiera darte algo, pero puedo ver sólo el barro
que llevo en los zapatos, mi libertad y un camino de zarzas.
Y aquel trocito de cielo con nubes de la feria como ubres que hablan
mientras vienen y van.
Pero estas cosas ya eran tuyas antes de mi llegada.

NEIL ARMSTRONG

Una mentida pot dur-te molt lluny, però no et durà a casa.
(Anònim)

No saps ben bé què t'ha portat tan lluny:
si una mentida, o el fet de no saber on era casa teva.
Ha estat llarg, i costós, i el patiment de tants
s'ha consumit al ventre del carburador. Ets aquí sol,
igual que un condemnat, però l'escollit
per la vara del mestre i la banda del premi. Aquí, on la terra
s'ha t'ha tornat la lluna, entens per fi l'estampa de l'àngel
i el dimoni, car sense el blau del cel i el vermell
de l'argila i el verd dels camps d'alfals, tot és en
blanc i negre, oposició que gira i mai ningú no guanya.
Aquí a la fi pots demostrar que sí, que es pot gaudir
del sol i les estrelles, tot a l'hora.
I tanmateix són lluny els ponzells de les prímules que s'obren
a la nit als llocs que el sol abrasa, i els cataus i
els lirons i els mussols que se'ls mengen i els llums on
els somnis silenciaven els dols. Sí: vull la lluna en un cove.
I ara tens el moment de tenir, i el final del voler, i el voler que
has perdut. El teu pes dolorós, que ara et manca. Gira't, saluda.
La camera t'apunta i et dispara. No has netejat prou bé la lent
i es veuran els granets de sorra blanca.

NEIL ARMSTRONG

Una mentira puede llevarte lejos, pero no te llevará a casa.
(Anónimo)

No sabes bien qué te llevó tan lejos:
si una mentira, o el hecho de no saber donde estaba tu casa.
Ha sido largo, y costoso, y el sufrimiento de tantos
se ha consumido en el vientre del carburador. Estás aquí solo,
igual que un condenado, pero el escogido
por la vara del maestro y la banda del premio. Aquí, donde la tierra
se te ha vuelto la luna, entiendes por fin la estampa del ángel
y el demonio, pues sin el azul del cielo y el rojo
de la arcilla y el verde de los campos de alfalfa, todo es en
blanco y negro, oposición que gira y nunca gana nadie.
Aquí al fin puedes demostrar que sí, que se puede gozar
del sol y las estrellas, de todo a la vez.
Y aún así están tan lejos los capullos de las rosas que se abren
en la noche en los parajes abrasados, y las guaridas y
los lirones y los mochuelos que se los comen y las luces donde
los sueños silenciaban los lutos. Sí: quiero la luna en un cesto.
Y ahora tienes el momento de tener, y el final del querer, y el querer que
has perdido.
Tu peso doloroso, que ahora te falta. Vuélvete, saluda.
La cámara te apunta y te dispara. No has limpiado muy bien la lente
y se verán los granos de arena blanca.

PUZZLE

Desfaig el que vas fer: l'empostada de pedra, la cabana de fusta,
el porxo i el teulat, les xemeneies. Els trossos, de vegades
s'enganxen una mica, com si volguessin romandre en la coherència
que va fer-les trobar el moment de ser allà on eren.
Com si poguessin protestar pel despropòsit de tornar a barrejar-se.
(I tanmateix, només es aquest caos el que les fa existir). Era
un paisatge de tardor, i fer les copes de les faigs una feina
difícil. (Ara potser podria fer un glop d'aquella sorra blanca i
empassar-me l'ofec que he volgut allunyar tota la tarda). Et
semblava barat o potser massa car, dir-me que m'estimaves, i
et passaven les hores col·locant cada peça, pensant cadascun
dels límits, cercant com s'agermanen tonalitats de terra. "El cel
es fa al final, perquè és el mes difícil". (Precisament els blaus
jo els havia triat, per començar).
Jo no he pogut fer el cel, i tu, no vares acabar l'hort de carbasses.
I així és com ha quedat. Total, també l'hauríem hagut de desmuntar.
S'acaben les vacances, la vida, les baranes i els somnis de cartró
que altres somniaren per nosaltres. Cauen amb desafecte les peces
a la capsa, com si fossin les nits que els nens han tingut febre.
La foto de família que ens fèiem cada any, al mateix banc. Que
dèiem que ens faríem. Què és el que et sap més greu? Que el mestre
marqui de vermell la suma que és errada, o que no l'hagi vista?
Sempre que ha mort algú jo estava de viatge.

PUZZLE

Deshago lo que hiciste, la tarima de piedra, la casa de madera,
el porche y el tejado, chimeneas. Los pedazos, a veces
se enganchan un poquito, como si quisieran permanecer en la coherencia
que les hizo encontrar el momento de estar donde estaban.
Como en protesta por el despropósito de volver a mezclarse.
(Y sin embargo, sólo este caos los hace existir). Era
un paisaje de otoño, y una tarea difícil montar las copas de las
hayas. (Ahora quizá podría beber un trago de aquella arena blanca y
tragarme el ahogo que he querido alejar toda la tarde). Te
pareció barato o puede que muy caro, decir que me querías, y
pasaban las horas poniendo cada pieza, pensando cada límite,
buscando la hermandad de los tonos de tierra. "El cielo
para el final, porque es lo más difícil" (Precisamente los azules
los había escogido yo, cuando empezamos).
No pude hacer el cielo, ni tú acabaste nunca el huerto de calabazas.
Y así es como ha quedado. Total, también lo hubiéramos deshecho.
Las vacaciones se acaban, la vida, las barandas, los sueños de cartón
que otros soñaron por nosotros. Caen con desapego las piezas
en la caja, tal si fueran las noches con fiebre de los niños.
La foto de familia que hacíamos cada año, en aquel mismo banco, que
habíamos de hacernos. ¿Qué te sabe peor? ¿Que el maestro
señale de rojo la suma que está errada, o que no la haya visto?
Siempre que alguien murió yo estaba de viaje.

CONÈIXER

Que els altres són com tu, de tots els pensaments cruels,
és el que mulla més. Els pren allò que és seu:
la forma dels cabells, el color dels teixits,
el traçat de les lletres, difuminat com molsa.
Si penso que ets com jo, deixo de veure
que el riure és un desordre d'aire arremolinat al cove
de la gola. Que les tardes es poden quedar quietes,
en un instant etern, com colibrís que beuen.
Quan penses que ets com jo, salto de branca
en branca fugint del teu foc moll que em llepa.
Qui ha bufat massa fort? Qui ha dit
que sap com som, que el temps cal mastegar-lo
cinquanta-cinc vegades?

KNOWLEDGE OF OTHERS

Of all cruel thoughts, the one of others being like you
is the most drenching. It takes from them what is theirs:
the way their hair grows, the colour of their garments,
the shape of their handwriting, all blurred, like moss.
If I think that you are like me, I no longer see
that laughter is a tangle of air whirled in the rattle-bag
of your throat. Or that afternoons can be still,
for an endless instant, like humming-birds drinking.
When you think you are like me, I leap from branch
to branch to escape from your wet, licking fire.
Who is it has blown too hard? Who has said
they know what we're like, or that time has to be chewed,
every mouthful, fifty-five times?

PETROLIER Y TEATRE

Aquesta nit un altre petrolier ha rebentat a les estrelles.
El cel es fa pesant pel cortinatge fosc que es mou
com una serp, al nord i al sud en moments diferents.
¿Qui ha accionat la palanca equivocadament,
quan no hi havia entreacte?
Diuen que el teloner sóc jo, i ara la llum desapareix
com si l'home del sac l'hagués robada.
Se'n va la neu de l'escenari, la teva veu, les lloses
de la casa de sucre que entre els dos hem bastit
i el bressol que teixies amb paraules.
Tot i que em sembla nou, conec bé aquest teló fet de mortalla,
de cuirs de llops, draps de la pols que pengen, despulles
de llebrers que no eren bons per la cacera.
Parracs dels noms dels que no sé estimar.
Les teves mans, les meves, buides com guants de goma.
Els nostres llavis d'enfilalls de moixama
repetint quatre notes de grans obres simfòniques que
ofeguen plors de nens.
Llavors venen les basques i els glaçons amb forma de pingüí
que em pugen a la gola. Contra les meves dents,
abans de caure a terra,
fan el soroll de claus a punt d'obrir la porta.
¿Ets tu el gos adormit que sembla mort, que dóna i pren calor
d'entre les meves cames?
Potser jo sóc el gos, i tu,
el captaire.

OIL-TANKER AND THEATRE

Tonight another oil-tanker has burst among the stars.
The sky grows heavy with dark curtains moving
snake-like, north and south in different waves.
Who has pulled the lever down in error
when there was no interval?
Someone says I'm the stage-manager and now light vanishes
as though spirited away by the bogeyman.
Snow on the stage melts, along with your voice, and the slabs
of the candy house we built together,
along with the cradle you wove with words.
Although it looks new, I recognise this theatre-curtain sewn with shrouds,
with wolf-skins, with dust hanging in rags, and the remains
of hounds who were no use for hunting.
Shreds of names of those I don't know how to love.
Your hands, and mine, empty as rubber-gloves.
Our lips, strips of dried fish
repeating a few notes from great symphonies which
drown the cries of children.
Then comes the retching and the ice-cubes shaped like penguins
welling up in my throat. Before they fall to the floor,
they rattle against my teeth with a noise like keys
about to open a door.
Is it you, this sleeping dog that looks dead, that gives
and takes away warmth from between my legs?
Maybe I am the dog, and you
the beggar.

FORMALITATS

Quan em dones les gràcies si em somriuen les mans,
per una flor que em creix als ulls, una cita d'en
Chesterton o l'inconfesat desig de cordar-te un botó,
resto sempre callada.
¿Com podria dir "de res" si aquestes momes ho són tot?
Piguetes infantils que tornen a sortir amb l'edat,
rosada que el cel ha destil·lat perquè n'hi pugui beure
aquella abella.
Com la noia que surt a la finestra a estendre un
vestit roig i la mira l'obrer mentre posa ciment
a la casa veïna o la bastida que el sosté, a vint
metres d'alçada.
¿Com podrien dir "de res"?
Però ara jo també vull dir "gràcies" perquè has fet
de l'espera un bon estenedor pels meus vestits de festa
i puc escriure mel de la set i la calma, i sento,
quan feinejo, el vertigen punyent i desitjo la vida.
I no em diguis "de res".
- Potser s'escau "perdó" a aquest espai de les formalitats
- que és el que jo dic sempre, i tu restes callat.
Perdó perquè el dolor de no tenir-te no s'acaba,
pel núvol d'esperança que t'és fàcil llaurar,
pel pessimisme que desfàs com un terròs de sucre
amb la teva humitat universal que fa les coses grosses
toves, i les petites altes, lliscants per tobogans de fulles verdes.
(No té importància l'esbrinar perquè aquest poema
s'havia intitulat "cosir").

FORMALITIES

When you thank me for my smiling hands,
for a flower growing in my eyes, for a quotation from
Chesterton, or for the secret longing to do up one of your buttons,
I always remain silent.
How could I say "it's nothing" if these gifts are "all"?
Little freckles that come back with age,
dew that the sky distills for that bee
to drink.
Like the girl who comes to the window to hang out
a red dress and looks at the workman laying concrete
in the house next door or at the scaffolding supporting him
twenty metres above the street.
How would they say "It's nothing"?
But now I also want to say "thank you" because you have turned
the waiting into a fine washing-line for my best dresses
and I can write honey from thirst and calm, and doing chores
I feel that stab of vertigo and I want to live.
And don't say "it's nothing".
Perhaps "sorry" will fit this space for formalities-
that's what I always say, and you stay silent.
Sorry because the pain of not having you never ends,
for the cloud of hope you can so easily plough,
for the pessimism you melt, like a sugar lump,
with the universal humidity that makes great things
soft, and small things lofty, sliding down toboggans of green leaves.
(It's irrelevant to try to guess why this poem
was originally called "Sewing")

L'ATLAS

Plana per plana em mostra l'anatomia del món
- tomia, que vol dir 'tall'. Rius, trens, ciutats
- venes, costelles, òrgans, jeuen enqüadernats i reduïts
sota els caps dels meus dits - que pensin ells, avui.
Doncs m'has fet invident miro de veure acaronant
paisatges aplanats per la ficció. És minso
el que té a veure aquesta tosca representació
amb l'olor del pa o el so de les campanes o la llum
del capvespre sobre una paret. Una finestra
a terra com un toll i els nens d'altri que juguen.
Aquest país al mapa és una dona que serva un got
de sake acalat a la falda: el kimono estampat,
els ulls ebris d'enyor. Singapur, Siracusa, Siena,
l'ocell, la mà, la teva veu diu "mira". I tanmateix
la reducció perfecte, l'escala no permet de calcular
quin és nostre destí. La xarxa de distàncies
deliniades que entrelliguen Tu i Jo -dos topònims ungits
per un corrent fluvial no navegable de saliva,
no pot predir què fóra, lluny de tot, de la nostra beutat.
Si al port seríem rebuts pel sol o la tempesta
o el tel boirós i fred de l'alè dels que ens jutgen,
ni si allò que veuríem seria neu trepitjada
per les nostres mentides - que allà on anem també
hi va la ciutat. I aquests cercles concèntrics gemegants,
són de dolor o plaer? El cim d'una sapiència
que era un deure assolir? O el lloc que va acollir l'Adam
cansat del paradís, on va saber que no havia marxat.
Al Nord o a l'Est o aquí sempre hi ha el mar; futur,
present, passat; les nostres mans són rastres de petxines.

THE ATLAS

Page by page it shows me the anatomy of the world
-tomy, meaning cut. Rivers, trains, cities
-veins, ribs, organs, lie bound together and reduced
under my fingertips -let them do the thinking, today.
Since you have made me inward-looking I stare to see
those landscapes sheltering there that fiction has flattened out.
It's very tenuous, whatever that crude representation has to do
with the smell of bread or the sound of bells or the evening light
touching a wall. A window on the world like a rain-puddle,
and someone else's children playing.
This country on the map is a woman holding a glass
of sake close to her skirt: in a printed kimono, her eyes
drunk with homesickness. Singapore, Syracuse, Sienna,
your eyes, your hand, your voice all say "Look." And though
the scale is perfect, it's too small to let us work out
where our destiny lies. The net of distances,
neatly marked, that link You and Me-two place-names
annointed by spittle's unnavigable river-current cannot
predict what may become, far-off, of this beauty that is ours.
Whether, entering port, we shall be welcomed by sun or by storm
or the cold mist of the breath of those who judge us,
or whether what we see might be snow trampled
by our own lies-for where we go, there the city
also goes. And these groaning, concentric circles,
are their groans cries of pleasure or pain? The peak
of knowledge it was our duty to possess?
Or the place that welcomed Adam weary of Eden,
and where he found he had never moved away?
North, or east, or here, there is always the sea; that will be,
that was, is now; our hands are the remains of shells.

LA MEVA FILLA

L'olor a llegiu de les mans de la mare. L'àvia, al mig
de la terrassa assoleida, es recolzava a la barana
i s'assecava amb la brisa els cabells blancs i llargs.
Jugàvem a espiar-la i a dir que era una bruixa, perquè
la vèiem sola. Per això tinc por que algú vingui algun dia
a fer-me el "paseillo". Què així va ser com van fer morir
l'avi. Que potser els molestava que feia feina sol,
envoltat de silenci i el tabac de la pipa i la sal dels
moluscs que manllevava al mar. Potser l'odi dels altres
és una cosa que també s'hereta, com el color dels ulls,
l'onicofàgia, l'afany blau d'endreçar els fils del cosidor
o el plaer d'uns petons que no han estat permesos i no es
pot beneir.
Així, sens prémer massa, fes rodolar la trufa pel reblum
de fideus de xocolata, fins que sembli una esfera. Després,
no es pot menjar. Fa mal de panxa la mantega tan tova. S'han
de prendre més fredes. És una espera obligatòria, fins
que arribin els àpats que honoraran tal postre.
Un dia va venir l'àvia amb uns sabatots vells i em va dir
que eren meus. "És demència senil", em deia el pare. Unes
sabates negres, com les que jo tinc ara.
Seu. Aixeca't. No t'alcis les faldilles al carrer. T'esperes
fins a casa. Aguanta't. Hi havies d'haver pensat abans.
Hi havia un test amb alfàbrega i un altre test amb menta.
"Això no són maduixes". Les que són de debó són petites
i dures com una ungla.
Si la mare comprava pastes de te vermelles,
el meu germà i jo fèiem cinc voltes a la taula.
La taula era de roure i hi posàvem betum, igual com a les
botes els dies d'anar a escola.
"Vine mare", ja vinc. Ajegudeta al llit fas un paisatge
de dos turons suaus com muntanyes d'Escòcia. T'agafo fort,
així, sota l'aixella, prima com una tija tendre de roser,
d'abracoquer, i et dic a cau d'orella que t'estimo. I també
que em perdonis. He tingut mal humor aquesta tarda. Tu ets
tan bonica! Molt més bona i bonica del que mai he pogut imaginar...

MY DAUGHTER

That smell, you read it on your mother's hands. Grandmother was
leaning on the railings, halfway along the sunlit terrace,
letting the wind dry her long white hair. We were playing at
spying on her, telling her she was a witch, because she was always
on her own. That's why I'm scared that one day someone will come
and make me take that paseillo*. Because that's how they made
Grandfather die. Maybe because it annoyed them that he always worked
on his own, wrapped in silence and pipesmoke and the briny smell
of shellfish he lifted from the sea. Maybe other people's hate
is another thing you can inherit, like the colour of your eyes,
or nail-biting, or the burning need to tidy the reels of thread in the sewing-box
or the pleasure of some kisses, taken without permission, that can never
be blessed.

Then, without pressing too heavily, you roll the truffle in
a heap of chocolate vermicelli, until it looks like a ball.
Afterwards you can't eat it. Butter as soft as that
gives you the stomach-ache. Y ou have to eat them
when they're colder. There's a compulsory
waiting time, until you have the kind of meal
that's worthy of a dessert like that.
One day my grandmother came up to me with a pair of
old shoes, and told me they were mine. "It's
senile dementia," my father said. Black shoes, just like
the ones I'm wearing now.
Sit down. Sit up straight. Don't ever pull your knickers down
in the street. Wait until you get home. Hold it
in. You should have thought of it sooner.
There was one pot with basil in it, and another pot with mint.
"Those huge things aren't strawberries." Real
strawberries were wild, and tiny and hard as nails.
If our mother bought red iced cakes for tea,
my brother and I ran five times round the table.
The table was made of oak, and we polished it
with blacking, same as we did our boots
on schooldays.
"Mother, come here", I'm coming. Lying there in bed, you're
a landscape with two small hills, gentle as Scottish mountains.
I hold you tightly, so, under each arm, thin as a tender rose-
stalk, or apricot twig, and I whisper into your ear that I love you.
And tell you I'm sorry. I was in a bad mood this afternoon.
You're so pretty! Much nicer and prettier than I ever thought you could possibly be.

ANNA AGUILAR-AMAT

FRANCESCO LUTI